COMBATEM LA CULPA BLANCA!

 

"[...] Ser antiracista no significa que no hi haja racisme, i dir 'soc antiracista' és totalment insuficient. En tot cas aquesta afirmació podria ser l’horitzó cap a on caminar, però mentrestant cal molt de treball. El meu treball com a antiracista comença declarant-me racista i posant-me a treballar per l’antiracisme. [...] el què hem de fer és trair la nostra blanquitud. Podem fer-ho mitjançant els activismes, per exemple, denunciant i assumint el treball que tenim com a blanques, sent conscients del nostre privilegi i fent una reflexió de com fer-ho servir. També hi ha una part de reparació que és econòmica, i tenim la responsabilitat de contribuir a les economies de les persones migrants i racialitzades. [...] El privilegi blanc són tots els avantatges que et dona la blanquitud, i quan dic blanquitud em refereixo no solament el to de pell, sinó també el lloc on has nascut. [...] No té sentit parlar de la meua culpa amb una persona racialitzada, per exemple, perquè es podria convertir en fragilitat, en reacció, en no voler reparar o en no voler assumir que estic sent racista. L’altre eix de treball que propose seria l’impacte que provoquem amb conductes més òbvies –com són acudits o maneres d’expressar-nos– i amb conductes no tan òbvies i molt assumides, com podria ser la manera euroblanca d’organitzar-nos i treballar, perquè moltes companyes no se senten reconegudes ni tranquil·les amb certes dinàmiques grupals. [...] Silvia Agüero també diu que 'no se’ns oblide, la ira té capacitat de construir; sense ira no hi haguera hagut Revolució Francesa, ni feminisme, ni cap de les rebel·lions que hi ha hagut en la història'. [...]  les formes que estan legitimades tenen a veure amb la blanquitud, la masculinitat hegemònica, la colonialitat i amb pensaments universalistes europeus que donen el marc a les maneres en les quals ens podem expressar i en les que no. El 'perdre les formes, per contra, no està legitimat perquè està associat a ser una histèrica, a no ser tan escoltada o perdre els papers. Atribucions que quasi sempre van cap a persones que estan intentant defendre’s d’una situació d’opressió o violència."

Els catalans i els europeus en general estem apocalípticament condemnats arran del nostre racisme innat però no en som conscients encara.

Sortosament aquesta activista d'esquerra ens pot salvar. Ens commina als blancs a sotmetre'ns a la seva patètica religió. Una òbvia excrescència del pitjor del cristianisme. 

Amb el seu pecat original que és el nostre presumpte racisme inconscient, la nostra redempció mitjançant la traïció a la nostra identitat etnocultural euroblanca i en acabat la seva deïtat que abasta qualsevol que no en pertanyi.

Ens amenaça també amb l'infern. En forma de la violència, també física, que poden desfermar contra nostra els que no són europeus en cas de no admetre el nostre pecat i no resignar-nos a l'esmentada redempció.

No importa el que fem, tanmateix, ens aboquen a l'humiliació i l'extinció. Què té això d'alliberador per nosaltres? 

L'esquerra palesa la seva degeneració en un culte sectari, obscurantista i agressiu. On els seus dogmes ens duen al nihilisme més masoquista i destructiu. Què malden d'imposar-nos amb el vistiplau del poder.

L'extrem masoquista i malaltís d'aquesta ideologia és copsa en la manca de crítica quant als que no són europeus. Qui també en són susceptibles en haver colonitzat, esclavitzat i abusat en general de moltes formes a altres. 

Cal que ens en sentim culpables quan, molt probablement, haurien estat igual o més cruels amb nosaltres en cas d'haver-ne tingut l'oportunitat? 

Quan, de fet, n'hem patit l'agressió i l'opressió com està ben documentat amb els àrabs, els turcs o els mongols per exemple?

El que no ens perdonen als europeus, allò que motiva el ressentiment en contra nostra d'altres identitats etnoculturals, no són les injustícies que haguem pogut perpetrar en contra seva.

Són les nostres insultants creativitat, habilitat i força al decurs de la Història i fins ara front aquestes allò que els ofèn tan escruixidorament.

Les esmentades qualitats que els nostres ancestres van desenvolupar a un món dur i competitiu, que nosaltres hem heretat i que alguns malden de destruir, són el privilegi blanc.

La dèria compulsiva d'aquesta i altres europees en denigrar-nos i denigrar-se és presentada com transgressora i antisistema. Quan això passa realment per revoltar-s'hi en contra seu així com del Sistema que les empara i atia.