MARY BEARD, MÉS ACTIVISTA IDEOLÒGICA QUE CIENTÍFICA RIGUROSA?

Mary Beard

"No estudio romanos porque sean muy interesantes. Todos dicen que amo a los romanos, pero, en realidad, no me gustan. Sin embargo, merece la pena estudiarlos debido a la complejidad que aportan. Por eso hay que fijarse en ellos, para aprender de sus defectos", confiesa Mary Beard (Much Wenlock, Shropshire, 1955), Premio Princesa de Asturias 2016, catedrática de Clásicas de Cambridge y una de las mayores especialistas en la Antigüedad grecorromana. (...) "Es muy difícil no relacionar a Trump con Julio César. Con el segundo la historia ha sido benévola, pero también era un hombre de ideología populista que se enfrentó al Estado y trató de comunicarse con la gente del mismo modo que Trump hizo a través de Twitter", defiende. (...) nada es eterno, pues como concluye Beard, "antes o después, todos los héroes del mundo son derribados de sus pedestales".

Encimbellada com una de les millors especialistes en estudis clàssics i com una de les intel·lectuals britàniques més influents, Mary Beard és en realitat un altre exemple del cada cop més sovintejat biaix amb que molts acadèmics tracten Roma i Grècia. 

Fet trascendent en ser ambdues, sense menystenir la contribució celta, germànica o eslava, els fonaments de la identitat europea. Això les fa víctima de l'escomesa acarnissada de gent que les titlla d'intrínsecament perverses. Pretenent que és l'origen del mal que, segons diuen alguns, encarnem els europeus al món. 

Biaix que rau en la seva ideologia d'ultraesquerra. Perquè Beard és, malauradament, dels qui posa la ciència al servei de la seva ideologia. Caracteritzada aquesta, entre altres coses però molt especialment, per la seva dèria en imposar una negativa i barroera perspectiva de la civilització grecollatina.

La semblança que Beard diu copsar entre Trump i Juli Cèsar, l'acusació de populisme contra ambdós, n'és una excel·lent prova. La comparació esdevé així una greu acusació. Trump ha estat caricaturitzat com la bèstia parda -color gens innocent- que amenaça la llibertat i l'harmonia mundial.

Res d'això, tanmateix, no tindria gaire importancia sense el suport que rep del poder. D'una oligarquia estremida en veure que Trump n'amenaça l'hegemonia. Aquest té molts defectes, sí, però està clar que ha donat veu a milions d'americans que es senten abandonats tant pels demòcrates com pels republicans ortodoxes. 

Juli Cèsar gaudia d'un ampli suport popular per proclamar-se autòcrata. Trump també gaudeix del suport d'una part molt significativa dels americans. El problema és, més que les hipotètiques ambicions de Trump, aquest gran suport. Especialment quan són els blancs de classe treballadora o blue collar la seva base electoral.

Aquest poder que celebra ja la minorització dels blancs als EUA a les properes dècades, com pot veure's a les portades del Time Magazine o National Geographic per exemple, s'ha trobat que bona part d'aquests s'han desvetllat.

Aquests blancs han gosat de no resignar-se a la seva reducció a quelcom insignificant tant política com, fins i tot, etnoculturalment. Passant a l'ofensiva com resposta a la guerra que l'establishment els fa per aconseguir-ne l'extinció.

Potser Beard te raó en dir que tots els herois acaben per ser enderrocats tard o d'hora. Però és més probable que abans caiguin herois del poder actual com el delinqüent negre George Fentanyl Floyd que altres com Juli Cèsar. 

Perquè la nostra memòria i consciència etnoculturals, així com la nostra voluntat de viure, són molt més fortes del que l'esmentada oligarquia s'imagina. També a Catalunya i Europa. A desgrat, molt probablement, de gent com l'activista d'ultraesquerra Mary Beard.