 |
| Alejandro García / EFE |
"(...) A mi me cuesta mucho, sin dar nombres porque seria poco elegante, asumir posicionamientos etnicistas o identitarios salvajes, excluyentes; porque mi independentismo no es identitario, es revolucionario, ideológico."
Cal agraïr a Rufián que parli tan nítidament. En admetre ser un simple activista de l'esquerra postmoderna. Declarant-se enemic, així, del nacionalisme i l'identitat catalana.
Perquè allò que realment l'importa és imposar la seva ideologia extrema. Fent servir l'independentisme, apropiant-se'l, com mitjà per aconseguir-ho. Buidant-lo de la seva substància nacionalista. Substituint-lo per la seva ideologia apàtrida.
L'esquerra, que ha renunciat a fer una crítica directa als mals del capitalisme, n'és avui còmplice. En haver fracassat ha segrestat l'independentisme per tenir un lloc on amagar-se.
L'independentisme coherent i honest és nacionalista i identitari. Rufián i altres com ell, perquè són arreu d'ERC, JxC i la CUP, en són conscients. Per això hi escometen amb tant odi. Saben que són uns usurpadors.
Val a dir que els veritables i únics revolucionaris són els nacionalistes. Front una esquerra que fa polítiques clientelars, entre d'altres, quant als negres o els homosexuals. Per assegurar-se'n el vot.
Gent com Rufián n'exclou a la identitat catalana, als catalans, en ser una nosa en l'assoliment de la seva suposada utopia ideològica. Social, que no nacional, com és natural en l'esquerra.
Si ser honest i coherent quant a l'afirmació de la identitat catalana i europea, front els seus enemics que malden de dissoldre-la en benefici dels seus respectius projectes ideològics, és ser salvatge llavors ho fem bé. En caldre ser salvatgement militants en contra seva.
