diumenge, 16 de gener del 2022

LILIAN THURAM MENTEIX I HO SAP

Lilian Thuram

"(...) Cuando a usted le categorizan como a una persona de color negro, demasiado a menudo sufre miniagresiones o violencias. Puede ser una agresión de la mirada, gente que tiene miedo de usted, y usted no sabe por qué. Cuando usted es un joven negro, tiene más probabilidades de ser controlado por la policía en la calle. Deberá trabajar más para tener las mismas oportunidades que otras personas categorizadas como blancas. Al decir esto a mis hijos, intento hacerles tomar consciencia del racismo. Y decirles: 'Atención, no permitáis que nadie os encierre en esta categoría llamada negra, y no os encerréis en ella'."

A la ciutat de Londres el 2007 els negres eren el 10,6% de la població de Londres. Al 2010 suposaven el 67% de crims perpetrats amb armes de foc, el 58% dels robatoris i el 54% de total del crims al carrerEntre el cens del 2001 i el cens del 2011 la població negra hi va augmentar un 39%. Si la criminalitat negra augmenta en proporció a la població negra el resultat és que la seva violència a Londres empitjora clarament. Especialment als districtes on s'hi concentren.

Que n'opinaran d'aquestes dades Thuram així com els apologistes dels negres i altres equivalents? Insistiran amb tota probabilitat en les presumptes miniagressions dels autòctons europeus com si fossin infinitament pitjors que ser robat o violat o mort a ganivetades o trets per un negre o equivalent. Blasmaran, en acabat, els europeus per la criminalitat negra.

Més que traslladar als blancs la responsabilitat pel fracàs col·lectiu dels negres a Londres, amb tota seguretat també a Paris i altres ciutats europees amb grans assentaments d'immigrants negres, a Thuram i altres semblants els cal assumir-la. Perquè allà on s'apleguen els negres tendeixen a crear societats més o menys fracassades. És la realitat, no racisme, constatar-ho.

Thuram parla des del ressentiment contra els europeus. Ell i els seus malden de donar-li una aparença seriosa i, fins i tot, científica. Però és simple frustració materialitzada en una immadura reacció consistent en fer responsables als blancs dels mals dels negres. Thuram, tanmateix, no és un babau. És conscient del que fa. Això n'agreuja la ja bruta actitud de revenja contra els blancs.

El racisme existeix. Perquè racisme és el que fa aquest ex-futbolista en escometre contra els europeus. Primer proclamant que no existim i després pretenent que ens hem de sentir forçosament culpables per pertànyer a una identitat etnocultural que, suposadament, no existeix. En què quedem, Thuram?

Existim quan convé per fer-nos culpables de tots els mals dels negres i altres semblants o no existim malgrat que centenars de milions d'europeus i eurodescendents ens reconeixem col·lectiva i identitàriament com a tals? Afegeix Thuram al seu nou pamflet que tot és redueix a una construcció mental. Quan la fal·làcia és la seva espúria argumentació titllant-nos i reduint-nos a perversa quimera. De la que ell, entre altres, en vol ser la Nèmesi.

El millor que pot fer és tornar a l'Àfrica a alliçonar els negres com ell en una molt escaient autocrítica. Començant per recordar-los el seu molt lucratiu negoci de segrest i esclavització d'altres negres per vendre'ls després a alguns europeus. O que els britànics van abolir l'esclavitud al seu imperi al 1833 pagant un deute als esclavistes i els seus descendents, per alliberar els esclaus, tan ingent que només va ser completat al 2015. Qui altre ha fet el mateix?

D'altres identitats mai no s'han ni plantejat l'abolició de l'esclavitud. És significatiu que avui als països europeus i d'eurodescendents l'esclavitud sigui ínfima comparada als països africans i asiàtics on sovinteja.  Quanta més presència europea menys esclavitud. És un fet. Però alguns, com Thuram, segueixen obsedits en escometre contra els europeus pel racisme brandant, per exemple, la nostra culpa esclavista.

Ser negre no és dolent. El dolent és culpabilitzar els europeus i eurodescendents dels seus mals. Fet que, òbviament, no ajuda els negres a superar-los. Encara que, probablement, proporciona una malaltissa satisfacció. Molt progressista, això sí.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada